Tens síndrome de l’impostor? Com afecta la teva carrera… i com començar a superar-la

Hi ha un moment que moltes persones coneixen massa bé: aquell instant en què, després d’un èxit professional, una veu interior xiuxiueja “Això no és mèrit teu”. Potser t’han felicitat a la feina, t’han confiat un projecte important o has aconseguit un objectiu pel qual t’has esforçat molt… i, tot i així, tens la sensació que només has tingut sort, que estàs improvisant o que, tard o d’hora, algú descobrirà que no ets tan competent com sembla. Aquesta sensació tan íntima i tan silenciosa és el que anomenem síndrome de l’impostor.

Encara que sovint es viu en solitud, és sorprenentment habitual. Afecta estudiants, professionals júnior, persones amb experiència de sobres i fins i tot directius. Ningú n’està exempt. I és irònic: com més capacitada és la persona, com més coses ha aconseguit, més fàcil és que s’autoconvenci que no n’hi ha per tant, que podria haver-ho fet millor o que simplement ha estat al lloc adequat en el moment adequat.

Aquest “autosabotatge silenciós” pot transformar la manera de viure una carrera professional. De vegades fa que evitem oportunitats que ens podrien fer créixer, perquè pensem que no hi estem preparats; altres cops ens empeny a treballar més del compte, com si haguéssim de demostrar constantment que mereixem ser on som. I, gairebé sempre, ens impedeix gaudir del que hem aconseguit, perquè els èxits es dissolen ràpidament en l’autocrítica, i els elogis ens resulten incòmodes o injustos.

La síndrome de l’impostor funciona com unes ulleres deformades: tot el que fas ho veus més petit, més insegur, més insuficient. I, tanmateix, quan compares aquesta percepció interna amb la realitat —amb la feina feta, amb els resultats, amb l’opinió de les persones que treballen amb tu— veus que no quadra. Però el cap és tossut, i sovint dóna més pes a la por que a les proves.

La bona notícia és que no estàs atrapat. Comprendre aquesta experiència ja és un primer pas important. Perquè la síndrome de l’impostor no és una prova que no valguem, sinó un reflex de com afrontem l’exigència, el canvi i la responsabilitat. No és incapacitat: és vulnerabilitat combinada amb ambició. Justament perquè t’importa fer-ho bé, tens por de no estar a l’altura.

Superar-la no implica desfer-se’n del tot —tothom dubta, tothom té inseguretats—, però sí aprendre a conviure-hi amb una mirada més amable i més realista. Vol dir començar a tractar-te amb la mateixa confiança que probablement ofereixes als altres. Vol dir escoltar la veu crítica, però no deixar que sigui l’única que parla. Vol dir recordar-te que errar és normal, que aprendre és un procés i que créixer implica sempre un xic de vertigen.

Potser el canvi comença així: recordant-te d’on vens, què has après, quins reptes has superat. Donant valor a l’esforç, no només al resultat. Acceptant elogis sense qüestionar-los, com ho faries si anessin dirigits a una altra persona. O potser comença simplement reconeixent que aquesta sensació que tant pesa no diu res sobre el teu talent, sinó sobre la teva sensibilitat i la teva exigència interna.

Hi ha un moment en què tot això es transforma: quan deixes de pensar que estàs enganyant algú i comences a acceptar que t’has guanyat el teu lloc. No perquè siguis perfecte, sinó perquè ets capaç, responsable i en constant aprenentatge.

I potser aquesta és la clau final: entendre que créixer professionalment no vol dir eliminar la por, sinó avançar amb ella, sense deixar que decideixi per tu.

Si vols, puc crear una versió més emocional, més breu, més formal o adaptada al teu departament d’orientació laboral.

SOLI està gestionat per la Unió General de Treballadores i Treballadors (UGT), pertany a la convocatòria SOIB Orientació Itineraris Integrals d’Inserció, promogut pel SOIB i ha comptat amb el cofinançament de la Unió Europea (FSE+)